Ai, els pares, tan bonics.

Vaig a l'Ateneu de la meva vila de nova adopció. Es un lloc agradable. De dintre estant es veu la mar del Maresme, preciosa tot l'any. A l'estiu és d'una blavor lluminosa i alegre. Els espais són amplis en aquest recinte, un fet no gaire habituals als locals de la comarca, més aviat petits i atapeïts. Les cadires, còmodes i entapissades. I malgrat que el servei ja no és autòcton, sinó foraster i massa novell, la clientela és la pròpia del poble, gent senzilla que parla amb un accent català exquisit. D'aquell que, per desgràcia, a la capital ja només s'escolta entre la gent gran que, a poc a poc, desapareix inexorablement. 

Un senyor planer i panxut s'asseu a la taula del costat i demana un cafè. A la taula del davant hi ha dues senyores que el saluden:

- Bona tarda noies!.

- Oh, noies! - li contesten - Sí que ens fas joves. Ets molt més jove tu!

- No et pensis. No pas tant. Ja en tinc seixanta cinc.

- Això no és res. Noranta ú en tinc jo - diu la més menuda.

- Carai! Que bé que els porteu, noies. - i riuen les dues, perquè hi torna. - Jo no em puc queixar.

- I tant que no, estàs molt maco.

- I sà. Que no m'he posat mai malalt! A mi els metges no em coneixen. No hi he anat mai al metge. Ni per un refredat, res. Sempre em trobo bé. Ni tan sols un mal de panxa. Només una vegada a l'any em faig una anàlisi a la farmàcia. Però a l'ambulatori i a l'hospital no m'han vist mai la cara.

- Quina sort! Et deus cuidar molt.

- No faig pas res especial. No prenc cap medicina. Només menjo bé, mediterrani.

La més gran de les dones riu, burleta. - Clar. Si vius al mediterrani!

- Vull dir que menjo el tipus d'alimentació que anomenen mediterrània.

Es fa una pausa perquè li porten un cafè, en tassa de vidre. L'home hi aboca el sucre i el comença a remenar lentament, amb el cap acotat, com si cerqués la causa de la seva privilegiada salut. Després reprèn la conversa amb el seu to una mica efeminat.

- Això sí, sóc molt tranquil. Potser és això. No em veureu mai nerviós, ni de mal humor. Ja em ve dels pares, que eren molt tranquils. Van ser molt feliços tota la vida. La mare sempre deia: "si tornés a néixer em casaria amb el teu pare". I ell deia el mateix.

- Era molt maca la teva mare. A quina edat va morir?

- Als vuitanta i escaig. Tots dos.

- Era molt maca. El teu pare no, però ta mare era molt maca.

- Però el pare era molt elegant. Tots dos eren elegants. La mare portava les sabates amb els tacons més alts. I tu la vas conèixer rossa, però era ben morena.

- Que no, que també la vaig conèixer morena. Era ben morena. I després ben rossa.

- Es va fer rossa amb els primers cabells blancs. Va anar a la perruqueria i els va dir: "traieu-me aquests cabells blancs! Tenyiu-me'ls." I li van fer una prova al darrera de l'orella, per comprovar si era al·lèrgica al tint. I així va ser.

- No la van tenyir?

- Mai. Aleshores, un dia, jo li vaig comentar a una amiga perruquera el problema i em va suggerir tenyir-la de ros, que el tint ros no feia al·lèrgia. I la mare va dir: "De ros? Si sóc ben morena!". Però s'ho va repensar. I quan l'anaven a tenyir, en decolorar-la, li va quedar un ros tan bonic que la perruquera va dir. "Senyora, ja ho tenim. No cal que es tenyeixi". Es veu que tenia un cabell amb molt de ferro. Li va quedar un ros tan clar i lluent, que semblava natural.

- Sí, ja me'n recordo. 

- Ai, els pares, tan bonics. - i altra vegada es va fer un silenci, aquesta vegada més llarg, perquè la mort dels estimats ens pren les paraules i ens trasbalsa sempre a tots.