Ai, els pares, tan bonics.
Vaig a l'Ateneu de la meva vila de nova adopció. Es un lloc agradable. De dintre estant es veu la mar del Maresme, preciosa tot l'any. A l'estiu és d'una blavor lluminosa i alegre. Els espais són amplis en aquest recinte, un fet no gaire habituals als locals de la comarca, més aviat petits i atapeïts. Les cadires, còmodes i entapissades. I malgrat que el servei ja no és autòcton, sinó foraster i massa novell, la clientela és la pròpia del poble, gent senzilla que parla amb un accent català exquisit. D'aquell que, per desgràcia, a la capital ja només s'escolta entre la gent gran que, a poc a poc, desapareix inexorablement. Un senyor planer i panxut s'asseu a la taula del costat i demana un cafè. A la taula del davant hi ha dues senyores que el saluden: - Bona tarda noies!. - Oh, noies! - li contesten - Sí que ens fas joves. Ets molt més jove tu! - No et pensis. No pas tant. Ja en tinc seixanta cinc. - Això no és res. Noranta ú en tinc jo - diu la més menuda.